Aporofòbia: la paraula de l’any que fa visible el rebuig al pobre

«Odi, repugnància o hostilitat davant el pobre, el sense recursos, el desemparat». Aquesta és una possible definició del neologisme “aporofòbia”, dessignat paraula de l’any 2017 per Fundéu, la Fundación del Español Urgente, una entitat promoguda per l’Agència Efe i BBVA.

No passa gaire sovint, però en aquest cas el neologisme té un origen definit: se’l va inventar a consciència Adela Cortina, catedràtica d’ètica i filosofia política a la Universitat de València, per posar nom a una realitat i poder-la discutir, explicar i canviar.

Tal com ens recorda Cortina al seu llibre Aporofobia, el rechazo al pobre (Paidós, 2017), en l’escenari del principi dels temps descrit al llibre del Gènesi, el món és tan nou que moltes coses no tenen encara nom i la gent ha d’assenyalar-les amb el dit. I de fet, és posant noms a les coses el que, segons la filòsofa, ens fa avançar. “La història humana consisteix, al menys en certa mesura, en anar posant noms a les coses per poder incorporar-les al món humà del diàleg, la conciència i la reflexió”.

Hi ha coses, diu l’autora, que no es poden assenyalar amb el dit, com “la democràcia, la llibertat, la consciència, el totalitarisme, la bellesa, l’hospitalitat o el capitalisme financer”, o “la xenofòbia, el racisme, la misogínia, l’homofòbia, la cristianofòbia o la islamofòbia”. “Per això”, explica, “aquestes realitats socials necessiten noms que ens permetin reconèixer-les per saber de la seva existència, per poder analitzar-les i prendre posició davat d’elles”, adverteix.

Aquesta és precisament la intenció que amaga el mot “aporofòbia”, compost pels termes grecs άπορος (á-poros), sense recursos, indigent, pobre, i φόβος, (fobos), por.

Breu història d’una paraula

Fa 20 anys que Cortina va ajuntar aquests dos mots grecs per manufacturar una paraula que posava nom a una idea molt clara a la seva ment: “és la fòbia cap al pobre la que porta a rebutjar les persones, les races i aquelles ètnies que habitualment no tenen recursos i, per tant, no poden oferir res, o sembla que no poden fer-ho”.

Aquesta primera formulació va aparèixer a una columna a la publicació ABC Cultural, l’1 de desembre del 1995. “Posar un nom a aquesta patologia social era urgent per poder diagnosticar-la amb major precisió, per intentar descobrir la seva etiologia i proposar tractaments efectius”, recorda Cortina.

Més tard, ja a l’any 2000, l’autora va publicar un article al diari El País on directament suggeria la inclusió d’”aporofòbia” al Diccionario de la Lengua Española, i hi proposava la definició amb la qual hem començat aquest post.

La RAE no ho va fer llavors, i l’autora va seguint utilitzant el mot, l’ús del qual es va estendre en l’àmbit de les organitzacions socials. Avui, dues dècades més tard, quan estem assistint a l’auge dels atacs violents, físics o verbals, cap a les persones que es troben sense recursos (sense sostre, refugiats, immigrants…), aquesta urgència ja no es pot ignorar. Aporofòbia és paraula de l’any, i la RAE aviat l’inclourà al seu diccionari.

Què ens passa?

Deia Ortega que el que ens passa és que no sabem el que ens passa, per això és decisiu prendre consciència del que ens passa, també en aquest quotidià rebuig al pobre”, adverteix Cortina al seu llibre, que pretén oferir un antídot en el que han de participar necessàriament l’educació formal i informal, i les institucions. Aquest antídot”, clarifica, “serà el respecte actiu a la igual dignitat de les persones en la vida quotidiana, que exigeix el reconeixement cordial d’aquesta dignitat”. En una entrevista a La Contra publicada per La Vanguardia el passat mes de juny, Cortina s’explica a través d’una llegenda:

L’ésser humà té la tendència a l’egoisme i la tendència a la cooperació i la solidaritat. És com la història d’aquell vell cherokee que li explica al seu nét que tots tenim a dins un llop bo i un de dolent. ‘Quin llop guanya?’, li pregunta el net. Aquell que tu alimentes’”.

Aporofòbia: la paraula de l’any que fa visible el rebuig al pobre

«Odi, repugnància o hostilitat davant el pobre, el sense recursos, el desemparat». Aquesta és una possible definició del neologisme “aporofòbia”, dessignat paraula de l’any 2017 per Fundéu, la Fundación del Español Urgente, una entitat promoguda per l’Agència Efe i BBVA.

No passa gaire sovint, però en aquest cas el neologisme té un origen definit: se’l va inventar a consciència Adela Cortina, catedràtica d’ètica i filosofia política a la Universitat de València, per posar nom a una realitat i poder-la discutir, explicar i canviar.

Tal com ens recorda Cortina al seu llibre Aporofobia, el rechazo al pobre (Paidós, 2017), en l’escenari del principi dels temps descrit al llibre del Gènesi, el món és tan nou que moltes coses no tenen encara nom i la gent ha d’assenyalar-les amb el dit. I de fet, és posant noms a les coses el que, segons la filòsofa, ens fa avançar. “La història humana consisteix, al menys en certa mesura, en anar posant noms a les coses per poder incorporar-les al món humà del diàleg, la conciència i la reflexió”.

Hi ha coses, diu l’autora, que no es poden assenyalar amb el dit, com “la democràcia, la llibertat, la consciència, el totalitarisme, la bellesa, l’hospitalitat o el capitalisme financer”, o “la xenofòbia, el racisme, la misogínia, l’homofòbia, la cristianofòbia o la islamofòbia”. “Per això”, explica, “aquestes realitats socials necessiten noms que ens permetin reconèixer-les per saber de la seva existència, per poder analitzar-les i prendre posició davat d’elles”, adverteix.

Aquesta és precisament la intenció que amaga el mot “aporofòbia”, compost pels termes grecs άπορος (á-poros), sense recursos, indigent, pobre, i φόβος, (fobos), por.

Breu història d’una paraula

Fa 20 anys que Cortina va ajuntar aquests dos mots grecs per manufacturar una paraula que posava nom a una idea molt clara a la seva ment: “és la fòbia cap al pobre la que porta a rebutjar les persones, les races i aquelles ètnies que habitualment no tenen recursos i, per tant, no poden oferir res, o sembla que no poden fer-ho”.

Aquesta primera formulació va aparèixer a una columna a la publicació ABC Cultural, l’1 de desembre del 1995. “Posar un nom a aquesta patologia social era urgent per poder diagnosticar-la amb major precisió, per intentar descobrir la seva etiologia i proposar tractaments efectius”, recorda Cortina.

Més tard, ja a l’any 2000, l’autora va publicar un article al diari El País on directament suggeria la inclusió d’”aporofòbia” al Diccionario de la Lengua Española, i hi proposava la definició amb la qual hem començat aquest post.

La RAE no ho va fer llavors, i l’autora va seguint utilitzant el mot, l’ús del qual es va estendre en l’àmbit de les organitzacions socials. Avui, dues dècades més tard, quan estem assistint a l’auge dels atacs violents, físics o verbals, cap a les persones que es troben sense recursos (sense sostre, refugiats, immigrants…), aquesta urgència ja no es pot ignorar. Aporofòbia és paraula de l’any, i la RAE aviat l’inclourà al seu diccionari.

Què ens passa?

Deia Ortega que el que ens passa és que no sabem el que ens passa, per això és decisiu prendre consciència del que ens passa, també en aquest quotidià rebuig al pobre”, adverteix Cortina al seu llibre, que pretén oferir un antídot en el que han de participar necessàriament l’educació formal i informal, i les institucions. Aquest antídot”, clarifica, “serà el respecte actiu a la igual dignitat de les persones en la vida quotidiana, que exigeix el reconeixement cordial d’aquesta dignitat”. En una entrevista a La Contra publicada per La Vanguardia el passat mes de juny, Cortina s’explica a través d’una llegenda:

L’ésser humà té la tendència a l’egoisme i la tendència a la cooperació i la solidaritat. És com la història d’aquell vell cherokee que li explica al seu nét que tots tenim a dins un llop bo i un de dolent. ‘Quin llop guanya?’, li pregunta el net. Aquell que tu alimentes’”.