Comunicar una ciutat, la tasca dels cronistes de Barcelona

Fotografia d’Ana Boyé per a la revista Barcelona Metròpolis

Josep Maria Huertas, Lluís Permanyer, Jaume Fabre, Josep Martí Gómez, Maria Favà… A Barcelona no li han faltat, ni avui ni mai, els cronistes, escriptors i periodistes dedicats en cor i ànima a descobrir, explicar i debatre la ciutat. Però de cronista oficial, com explica La Vanguardia, ja fa una dècada que no en tenim. Enguany fa deu anys que va morir l’últim cronista oficial de Barcelona, el periodista i escriptor Andreu Avel·lí Artís i Tomàs, alias ‘Sempronio’.

Simbòlic i sense remuneració, el títol de “cronista de Barcelona”, estrenat per Víctor Balaguer al 1853, roman avui com una reminiscència (romàntica, si es vol) del passat: encara existeix, però ningú ja no el vol. Permanyer el va rebutjar perquè “la gent podria pensar que passes a tenir sou de l’Ajuntament”, i el va seguir Huertas. El prestigi del cronista “oficial” s’ha esvaït. “Jo ja sóc cronista, ser-ho oficialment de la ciutat no m’interessa”, va dir Permanyer, segons recull la Vanguardia. Potser també hi influeix que a Barcelona, a diferència d’altres ciutats, el títol és merament honorífic i no implica cap tasca.

No va ser sempre així, però. A finals del segle XIX i principis del XX, el títol gaudia de bona salut: el cronista, ben reconegut, tenia la tasca d’escriure cada cinc anys els esdeveniments més destacats de la ciutat, i gaudia del privilegi de poder assistir a tots els actes de l’ajuntament. Amb l’enrenou polític del primer terç del segle passat, el títol va decaure, i no va ser fins els anys 50 que la crònica urbana i social es va recuperar i popularitzar. Com s’ha dit en ocasions, com no es podia fer catalanisme, es feia barcelonisme. No deixa de ser curiós que fos amb el polèmic alcalde franquista José María de Porcioles que tornès el títol de cronista de la ciutat

A Sempronio el títol que portava no li va impedir escriure tot el que li va vindre en gana. Periodista vocacional, autor de teatre, pintor i tertulià a l’Ateneu, Sempronio va ser també el primer director de Tele/eXprés i de Tele/estel, el primer setmanari en català, i director de Mare Nostrum a TVE. Durant ben bé quatre dècades va escriure un article diari sobre Barcelona, i un bon grapat de llibres amb el nom de la ciutat al títol. L’últim cronista de Barcelona va deixar el llistó ben alt, tot i que hauria fet exactament el mateix sense el càrrec.

A l’article de La Vanguardia “Andreu Avel·lí Artís, ‘Sempronio’, cronista de pluma y pincel”  es poden consultar les columnes que va escriure per al diari del 1976 al 1995.

Save

Comunicar una ciutat, la tasca dels cronistes de Barcelona

Fotografia d’Ana Boyé per a la revista Barcelona Metròpolis

Josep Maria Huertas, Lluís Permanyer, Jaume Fabre, Josep Martí Gómez, Maria Favà… A Barcelona no li han faltat, ni avui ni mai, els cronistes, escriptors i periodistes dedicats en cor i ànima a descobrir, explicar i debatre la ciutat. Però de cronista oficial, com explica La Vanguardia, ja fa una dècada que no en tenim. Enguany fa deu anys que va morir l’últim cronista oficial de Barcelona, el periodista i escriptor Andreu Avel·lí Artís i Tomàs, alias ‘Sempronio’.

Simbòlic i sense remuneració, el títol de “cronista de Barcelona”, estrenat per Víctor Balaguer al 1853, roman avui com una reminiscència (romàntica, si es vol) del passat: encara existeix, però ningú ja no el vol. Permanyer el va rebutjar perquè “la gent podria pensar que passes a tenir sou de l’Ajuntament”, i el va seguir Huertas. El prestigi del cronista “oficial” s’ha esvaït. “Jo ja sóc cronista, ser-ho oficialment de la ciutat no m’interessa”, va dir Permanyer, segons recull la Vanguardia. Potser també hi influeix que a Barcelona, a diferència d’altres ciutats, el títol és merament honorífic i no implica cap tasca.

No va ser sempre així, però. A finals del segle XIX i principis del XX, el títol gaudia de bona salut: el cronista, ben reconegut, tenia la tasca d’escriure cada cinc anys els esdeveniments més destacats de la ciutat, i gaudia del privilegi de poder assistir a tots els actes de l’ajuntament. Amb l’enrenou polític del primer terç del segle passat, el títol va decaure, i no va ser fins els anys 50 que la crònica urbana i social es va recuperar i popularitzar. Com s’ha dit en ocasions, com no es podia fer catalanisme, es feia barcelonisme. No deixa de ser curiós que fos amb el polèmic alcalde franquista José María de Porcioles que tornès el títol de cronista de la ciutat

A Sempronio el títol que portava no li va impedir escriure tot el que li va vindre en gana. Periodista vocacional, autor de teatre, pintor i tertulià a l’Ateneu, Sempronio va ser també el primer director de Tele/eXprés i de Tele/estel, el primer setmanari en català, i director de Mare Nostrum a TVE. Durant ben bé quatre dècades va escriure un article diari sobre Barcelona, i un bon grapat de llibres amb el nom de la ciutat al títol. L’últim cronista de Barcelona va deixar el llistó ben alt, tot i que hauria fet exactament el mateix sense el càrrec.

A l’article de La Vanguardia “Andreu Avel·lí Artís, ‘Sempronio’, cronista de pluma y pincel”  es poden consultar les columnes que va escriure per al diari del 1976 al 1995.

Save