Hollande: “L’austeritat no pot ser una condemna”

La segona volta de les eleccions franceses han donat la presidència de la República al socialista François Hollande, una victòria que les enquestes ja preveien i que s’ha anat perfilant al llarg d’una campanya que ha convertit el flanby d’Hollande –com l’anomenaven els seus propis companys de partit– en el candidat que, en el debat televisat de la setmana passada, va mostrar temperància i fermesa davant un Nicolas Sarkozy agressiu, crispat i que molts analistes van percebre com a vençut. François Hollande es va imposar amb un 51,62% dels vots a Nicolas Sarkozy, que va sumar un 48,38% , en unes eleccions amb una participació del voltant del 80%.

De la mateixa manera que les eleccions als Estats Units plantegen qüestions d’abast global que esdevenen debats universals, les presidencials franceses són també una referència clau de les discussions a nivell europeu i els debats i reptes a què haurà de fer front la Unió Europea i els governs dels respectius estats membre en els propers anys. Temes que, de fet, no estan tan allunyats del protagonisme que sembla haver adquirit a la campanya presidencial dels Estats Units el debat sobre el paper de l’Estat a les societats, el seu pes i intervenció. Una qüestió que a França ha anat acompanyada de qüestions com la immigració, la seguretat, l’ocupació i altres termes que el diari EL PAÍS resumia ahir a l’article Palabras clave de una áspera campaña.

Tot i que reduir les qüestions clau de la campanya electoral francesa a la dicotomia austeritat vs creixement, atorgades a dreta i esquerra respectivament, és massa simplista, el cert és que el discurs de François Hollande a favor del creixement i qüestionant l’austeritat com a única resposta ha marcat un punt d’inflexió en els discursos europeus. I això deixant també al marge la part de càstig que els votants francesos han aplicat al president sortint, una actitud que ja s’ha observat en altres països europeus on els governs han caigut degut a la seva gestió de la crisis.

Els mitjans de comunicació s’han fet ressò d’aquest punt d’inflexió parlant, entre altres, d’un nou rumb, de canvi en les polítiques i de nova perspectiva per a l’esquerra europea. D’altres, ho han fet alineant-se amb el pensament dels més crítics i escèptics que no veuen marge d’acció per Hollande i el perceben més com a un perill i amenaça. En qualsevol cas, el cert és que ja fa setmanes que a Europa s’ha obert la porta a una austeritat comptabilitzada amb una agenda de creixement.  Avui dilluns, passades unes hores del recompte electoral, ja apareixien titulars informant del càstig a les borses europees i Angela Merkel, conscient del nou soci europeu socialista, ha convidat Hollande a viatjar a Berlin.

Mentrestant, a Grècia, els partits tradicionals han estat els grans derrotats a les eleccions legislatives, on el votants han expressat el seu desencís, frustració i ràbia cap als partits polítics que van donar suport als plans d’ajustos i on partits com el de l’extrema esquerra i l’ultradreta han donat la sorpresa. Sembla que potser sí podem parlar d’inflexió o, com a mínim, escoltar veus que diuen que diran coses diferents.

En qualsevol cas, en ambdues situacions, reptes apassionants i alhora complexos per a la comunicació política.

Hollande: “L’austeritat no pot ser una condemna”

La segona volta de les eleccions franceses han donat la presidència de la República al socialista François Hollande, una victòria que les enquestes ja preveien i que s’ha anat perfilant al llarg d’una campanya que ha convertit el flanby d’Hollande –com l’anomenaven els seus propis companys de partit– en el candidat que, en el debat televisat de la setmana passada, va mostrar temperància i fermesa davant un Nicolas Sarkozy agressiu, crispat i que molts analistes van percebre com a vençut. François Hollande es va imposar amb un 51,62% dels vots a Nicolas Sarkozy, que va sumar un 48,38% , en unes eleccions amb una participació del voltant del 80%.

De la mateixa manera que les eleccions als Estats Units plantegen qüestions d’abast global que esdevenen debats universals, les presidencials franceses són també una referència clau de les discussions a nivell europeu i els debats i reptes a què haurà de fer front la Unió Europea i els governs dels respectius estats membre en els propers anys. Temes que, de fet, no estan tan allunyats del protagonisme que sembla haver adquirit a la campanya presidencial dels Estats Units el debat sobre el paper de l’Estat a les societats, el seu pes i intervenció. Una qüestió que a França ha anat acompanyada de qüestions com la immigració, la seguretat, l’ocupació i altres termes que el diari EL PAÍS resumia ahir a l’article Palabras clave de una áspera campaña.

Tot i que reduir les qüestions clau de la campanya electoral francesa a la dicotomia austeritat vs creixement, atorgades a dreta i esquerra respectivament, és massa simplista, el cert és que el discurs de François Hollande a favor del creixement i qüestionant l’austeritat com a única resposta ha marcat un punt d’inflexió en els discursos europeus. I això deixant també al marge la part de càstig que els votants francesos han aplicat al president sortint, una actitud que ja s’ha observat en altres països europeus on els governs han caigut degut a la seva gestió de la crisis.

Els mitjans de comunicació s’han fet ressò d’aquest punt d’inflexió parlant, entre altres, d’un nou rumb, de canvi en les polítiques i de nova perspectiva per a l’esquerra europea. D’altres, ho han fet alineant-se amb el pensament dels més crítics i escèptics que no veuen marge d’acció per Hollande i el perceben més com a un perill i amenaça. En qualsevol cas, el cert és que ja fa setmanes que a Europa s’ha obert la porta a una austeritat comptabilitzada amb una agenda de creixement.  Avui dilluns, passades unes hores del recompte electoral, ja apareixien titulars informant del càstig a les borses europees i Angela Merkel, conscient del nou soci europeu socialista, ha convidat Hollande a viatjar a Berlin.

Mentrestant, a Grècia, els partits tradicionals han estat els grans derrotats a les eleccions legislatives, on el votants han expressat el seu desencís, frustració i ràbia cap als partits polítics que van donar suport als plans d’ajustos i on partits com el de l’extrema esquerra i l’ultradreta han donat la sorpresa. Sembla que potser sí podem parlar d’inflexió o, com a mínim, escoltar veus que diuen que diran coses diferents.

En qualsevol cas, en ambdues situacions, reptes apassionants i alhora complexos per a la comunicació política.