Mac: Quan les pel·lícules es pintaven a la mà

Hi va haver un temps en què les campanyes de promoció de les pel·lícules giraven al voltant de cartells pintats a la mà, tot un art mereixedor no només de l’amor dels assistents a les sales de cine, que guardarien aquestes imatges per sempre a la memòria, sinó també del respecte i reconeixement d’aclamats directors, actors i artistes.

La recent mort de Mac, com va ser conegut el cartellista de Reus Macario Gómez Quibús, obre una finestra a la nostàlgia d’un art que va morir amb la proliferació dels mitjans audiovisuals (la televisió, el vídeo,i finalment Internet). Avui, la seva obra, que inclou els cartells de pel·lícules dels anys 50, 60 i 70 tan conegudes com Ciudadano Kane (Orson Welles, 1941), Casablanca (Michael Curtiz, 1942) o Psicosis (Alfred Hitchcock, 1960), es conserva ben custodiada als museus, publicacions i altres mostres, com el documental Un chico de portada: el arte de Macario Gómez, realitzat per David Muñoz al 2012.

Un gest, un cop de puny, un bes apassionat… Mac, com tots els il·lustradors de pel·lícules de l’època, captava en un sol dibuix l’essència d’un film i donava raons al públic per anar a la sala cada dissabte. Els trailers encara no existien, i els cartells eren la primera imatge que els àvids espectadors veien de cada pel·lícula arribada de Hollywood que s’anunciava a les sales de cinema.

Sota l’escrutini de la censura

Un tranvía llamado deseo (1951), Moulin Rouge (1953), Guerra y Paz (1956), Ivanhoe (Richard Thorpe, 1952), El Cid (Anthony Mann, 1961), El juez de la horca (John Huston, 1972)… la llista de les pel·lícules il·lustrades per l’artista de Reus, un dels principals cartellistes de Hollywood, és llarga.

Els cartells d’aquells anys de glòria no eren cap complement o decoració, sinó el centre de les campanyes de promoció de l’emergent indústria del cine. El seu poder de suggeriment de cara a l’opinió pública en un moment en què les pel·lícules eren la gran meravella del món de l’entreteniment era tan gran que la censura franquista a càrrec del Ministeri d’Informació i Turisme els vigilava de ben a prop.

Un ofici admirat i reconegut

Mac va comptar amb l’admiració de grans estrelles de la pantalla. Compten que a Charlton Heston li va agradar tant el cartell de Los diez mandamientos (Cecil B. De Mille, 1956), que va voler conèixer Mac en persona, una ocasió que l’artista català va aprofitar per regalar a l’actor americà un retrat d’ell caracteritzat de Moisés, tal com aquest apareixia en la pel·lícula. També Kirk Douglas es va declarar admirador de Mac, i encara conserva un cartell original de la pel·lícula dirigida pel propi actor al 1975 Los justicieros del Oeste. Fins i tot Salvador Dalí va mostrar la seva admiració per Mac.

Al 2013, Macario Gómez va estar nomenat Membre d’honor de l’Acadèmia del Cine Català, i al 2014 va rebre la Creu de Sant Jordi. La seva obra viurà encara molts anys a la memòria col·lectiva, i passarà sense cap dubte a la història dels mitjans de comunicació a la nostra terra.

Mac: Quan les pel·lícules es pintaven a la mà

Hi va haver un temps en què les campanyes de promoció de les pel·lícules giraven al voltant de cartells pintats a la mà, tot un art mereixedor no només de l’amor dels assistents a les sales de cine, que guardarien aquestes imatges per sempre a la memòria, sinó també del respecte i reconeixement d’aclamats directors, actors i artistes.

La recent mort de Mac, com va ser conegut el cartellista de Reus Macario Gómez Quibús, obre una finestra a la nostàlgia d’un art que va morir amb la proliferació dels mitjans audiovisuals (la televisió, el vídeo,i finalment Internet). Avui, la seva obra, que inclou els cartells de pel·lícules dels anys 50, 60 i 70 tan conegudes com Ciudadano Kane (Orson Welles, 1941), Casablanca (Michael Curtiz, 1942) o Psicosis (Alfred Hitchcock, 1960), es conserva ben custodiada als museus, publicacions i altres mostres, com el documental Un chico de portada: el arte de Macario Gómez, realitzat per David Muñoz al 2012.

Un gest, un cop de puny, un bes apassionat… Mac, com tots els il·lustradors de pel·lícules de l’època, captava en un sol dibuix l’essència d’un film i donava raons al públic per anar a la sala cada dissabte. Els trailers encara no existien, i els cartells eren la primera imatge que els àvids espectadors veien de cada pel·lícula arribada de Hollywood que s’anunciava a les sales de cinema.

Sota l’escrutini de la censura

Un tranvía llamado deseo (1951), Moulin Rouge (1953), Guerra y Paz (1956), Ivanhoe (Richard Thorpe, 1952), El Cid (Anthony Mann, 1961), El juez de la horca (John Huston, 1972)… la llista de les pel·lícules il·lustrades per l’artista de Reus, un dels principals cartellistes de Hollywood, és llarga.

Els cartells d’aquells anys de glòria no eren cap complement o decoració, sinó el centre de les campanyes de promoció de l’emergent indústria del cine. El seu poder de suggeriment de cara a l’opinió pública en un moment en què les pel·lícules eren la gran meravella del món de l’entreteniment era tan gran que la censura franquista a càrrec del Ministeri d’Informació i Turisme els vigilava de ben a prop.

Un ofici admirat i reconegut

Mac va comptar amb l’admiració de grans estrelles de la pantalla. Compten que a Charlton Heston li va agradar tant el cartell de Los diez mandamientos (Cecil B. De Mille, 1956), que va voler conèixer Mac en persona, una ocasió que l’artista català va aprofitar per regalar a l’actor americà un retrat d’ell caracteritzat de Moisés, tal com aquest apareixia en la pel·lícula. També Kirk Douglas es va declarar admirador de Mac, i encara conserva un cartell original de la pel·lícula dirigida pel propi actor al 1975 Los justicieros del Oeste. Fins i tot Salvador Dalí va mostrar la seva admiració per Mac.

Al 2013, Macario Gómez va estar nomenat Membre d’honor de l’Acadèmia del Cine Català, i al 2014 va rebre la Creu de Sant Jordi. La seva obra viurà encara molts anys a la memòria col·lectiva, i passarà sense cap dubte a la història dels mitjans de comunicació a la nostra terra.