Soria dimiteix: el problema són els fets, mai la comunicació

Per mal que comuniquem les nostres accions, el problema de fons sempre són les accions que han requerit una explicació, i no les paraules, el moment o la estratègia escollits, per desafortunats que siguin.

Sembla lògic i obvi, i en canvi és un dels errors més comuns en comunicació política. El darrer cas l’hem vist fa uns dies amb la dimissió de José Manuel Soria, ex ministre d’Indústria, Energia i Turisme, que el polític del Partit Popular va atribuir a “errors” en les “explicacions de les seves activitats empresarials”.

Després de publicar-se a la premsa la seva suposada implicació amb els papers de Panamà, es van succeir dies en què els detalls informatius s’alternaven amb explicacions a mitges i contradiccions de l’ex ministre.

Finalment, Soria va presentar la seva dimissió. En el comunicat deia així:

“A la luz de la sucesión de los errores cometidos a lo largo de los últimos días, en relación a mis explicaciones de mis actividades empresariales anteriores a mi entrada en política en 1995, debidos a la falta de información precisa sobre hechos que ocurrieron hace más de veinte años; sin perjuicio de que ninguna de tales actividades empresariales haya tenido relación ni vínculo de tipo alguno con el ejercicio de tales responsabilidades políticas; considerando el daño evidente que esta situación está causando al Gobierno de España, al Partido Popular, a mis compañeros de militancia y a los votantes, singularmente grave en el momento político actual, comunico que, tras conversación con el presidente del Gobierno, le he trasladado mi decisión irrevocable de presentar mi renuncia expresa a las funciones que como ministro de Industria, Energía y Turismo tengo encomendadas desde el pasado día 21 de diciembre”.

Excuseu la parrafada. Ho deia així, tot en una sola i única oració. Tot i que reconeix no haver-se explicat bé, tampoc el comunicat tracta d’esclarir els fets o justificar-los, i l’estil enrevessat del text, amb un aire quasi legislatiu, tampoc no ajuda a transmetre una actitud honrada de voler explicar-se i ser entès. De les primeres reaccions exculpatòries de Soria a les informacions en to de «no em plantejo la dimissió», fins a la seva dimissió, després de veure’s atrapat pels documents que el vinculen a paradisos fiscals, només van passar tres dies.

La idea de la comunicació com a raó per a la dimissió és enganyosa i fal·laç. Si bé és cert que la comunicació sovint no és tasca fàcil, si l’acció comesa és justificable i es fa un esforç per explicar-ne honradament les raons i el context, al final sovint es compren i, amb penalització o sense, es “perdona”. Si l’acció, en canvi, és injustificable i s’utilitza la comunicació per negar-la, ocultar-la i fer-la oblidar, estem afegint llenya al foc d’un castell que previsiblement acabarà per ensorrar-se.

Si a més el protagonista del cas és un càrrec públic, la necessitat d’explicacions es multiplica, no pel mal que es pugui fer a un determinat partit o govern, sinó per rendir comptes a la ciutadania que va delegar-hi el poder, i per preservar els principis de transparència i confiança fonamentals pel bon funcionament polític i social. Com diu el mateix Soria al final del comunicat, després de dir que deixa “tot tipus d’activitat política”:

“La política es una actividad que debe ser en todo momento ejemplar también en la pedagogía y en las explicaciones. Cuando así no ocurre, deben asumirse las responsabilidades correspondientes”.

En resum, és important com comuniquem, però més important és el que fem. Més enllà de si és bon comunicador o no, el que importa és si Soria és un defraudador de la hisenda pública.

Soria dimiteix: el problema són els fets, mai la comunicació

Per mal que comuniquem les nostres accions, el problema de fons sempre són les accions que han requerit una explicació, i no les paraules, el moment o la estratègia escollits, per desafortunats que siguin.

Sembla lògic i obvi, i en canvi és un dels errors més comuns en comunicació política. El darrer cas l’hem vist fa uns dies amb la dimissió de José Manuel Soria, ex ministre d’Indústria, Energia i Turisme, que el polític del Partit Popular va atribuir a “errors” en les “explicacions de les seves activitats empresarials”.

Després de publicar-se a la premsa la seva suposada implicació amb els papers de Panamà, es van succeir dies en què els detalls informatius s’alternaven amb explicacions a mitges i contradiccions de l’ex ministre.

Finalment, Soria va presentar la seva dimissió. En el comunicat deia així:

“A la luz de la sucesión de los errores cometidos a lo largo de los últimos días, en relación a mis explicaciones de mis actividades empresariales anteriores a mi entrada en política en 1995, debidos a la falta de información precisa sobre hechos que ocurrieron hace más de veinte años; sin perjuicio de que ninguna de tales actividades empresariales haya tenido relación ni vínculo de tipo alguno con el ejercicio de tales responsabilidades políticas; considerando el daño evidente que esta situación está causando al Gobierno de España, al Partido Popular, a mis compañeros de militancia y a los votantes, singularmente grave en el momento político actual, comunico que, tras conversación con el presidente del Gobierno, le he trasladado mi decisión irrevocable de presentar mi renuncia expresa a las funciones que como ministro de Industria, Energía y Turismo tengo encomendadas desde el pasado día 21 de diciembre”.

Excuseu la parrafada. Ho deia així, tot en una sola i única oració. Tot i que reconeix no haver-se explicat bé, tampoc el comunicat tracta d’esclarir els fets o justificar-los, i l’estil enrevessat del text, amb un aire quasi legislatiu, tampoc no ajuda a transmetre una actitud honrada de voler explicar-se i ser entès. De les primeres reaccions exculpatòries de Soria a les informacions en to de «no em plantejo la dimissió», fins a la seva dimissió, després de veure’s atrapat pels documents que el vinculen a paradisos fiscals, només van passar tres dies.

La idea de la comunicació com a raó per a la dimissió és enganyosa i fal·laç. Si bé és cert que la comunicació sovint no és tasca fàcil, si l’acció comesa és justificable i es fa un esforç per explicar-ne honradament les raons i el context, al final sovint es compren i, amb penalització o sense, es “perdona”. Si l’acció, en canvi, és injustificable i s’utilitza la comunicació per negar-la, ocultar-la i fer-la oblidar, estem afegint llenya al foc d’un castell que previsiblement acabarà per ensorrar-se.

Si a més el protagonista del cas és un càrrec públic, la necessitat d’explicacions es multiplica, no pel mal que es pugui fer a un determinat partit o govern, sinó per rendir comptes a la ciutadania que va delegar-hi el poder, i per preservar els principis de transparència i confiança fonamentals pel bon funcionament polític i social. Com diu el mateix Soria al final del comunicat, després de dir que deixa “tot tipus d’activitat política”:

“La política es una actividad que debe ser en todo momento ejemplar también en la pedagogía y en las explicaciones. Cuando así no ocurre, deben asumirse las responsabilidades correspondientes”.

En resum, és important com comuniquem, però més important és el que fem. Més enllà de si és bon comunicador o no, el que importa és si Soria és un defraudador de la hisenda pública.