‘Turismofòbia’: neologisme i símptoma social

Turismofòbia, el nou neologisme que ha envaït els mitjans de comunicació en els darrers mesos i especialment aquest estiu, és el nom d’un símptoma, d’una advertència que les relacions entre els turistes i residents pot haver arribat a un nivell màxim de tensió.

No és res nou, els experts fa anys que ho estudien. El turisme suposa una modificació de la realitat d’un territori, de la vida de les persones que hi viuen i dels seus sistemes socials. L’evolució de la percepció de l’activitat turística per part dels locals, derivada de l’impacte sociocultural del turisme, es divideix en cinc etapes que determinen els nivells de tolerància d’un territori: eufòria, apatia, irritació, antagonisme i fase final.

1.- Eufòria: La primera etapa es caracteritza per l’optimisme i l’entusiasme en vistes a la interacció amb els visitants i els beneficis econòmics que compporten les activitats turístiques.

2.- Apatia: Després de la consolidació del turisme, el sector comença a percebre’s simplement com una activitat econòmica més que busca el màxim benefici i no tant com l’opció estrella cap al desenvolupament.

3.- Molèstia: Els residents cada cop pateixen més les conseqüències molestes del turisme en la vida quotidiana, i es detecten efectes socials i econòmics negatius. Aquesta etapa indica el començament de la saturació del destí i els residents donen menys suport al turisme.

4.- Antagonisme: S’ha sobrepassat el llindar de tolerància, el turisme es percep com a causa d’importants problemes socioeconòmics, fins i tot d’una manera exagerada.

5.- Fase final: La relació entre residents i turistes s’ha degradat, l’activitat necessita re equilibrar-se i es produeix un declivi del turisme.

Segons l’Organització Mundial del Turisme (OMT), «mentre el volum de turistes i els impactes acumulats es mantinguin dins dels límits raonables, l’activitat turística serà acceptada pels residents». Tanmateix, «si el llindar d’apatia es sobrepassa, la població resident començarà a mostrar signes de frustració i descontent, el qe pot afectar a la qualitat de l’experiència turística del visitant».

Els turistes busquen sol, tant en estiu com en hivern. I nosaltes tenim la sort de tenir-lo. Espanya és un dels estats més visitats del món, en gran part degut al factor de seguretat, que el dintingeix d’altres destins també assolejats com Itàlia, Tunísia, Egipte o Turquia, on s’han patit atemptats en els últims anys. Si a això afegim també els turistes que han canviat viatges urbans a París o a Londres pel sol i la platja per les mateixes raons, entenem els set milions de viatgers que l’estat va guanyar al 2015, els altres 7 del 2016 i els nou milions d’augment que s’esperen pel 2017. Un es xifres que equivalen als viatgers guanyats en els dotze anys anteriors.

Límits de viatgers, taxes turístiques, regulació dels pisos turístics… En aquesta delicada situació, de l’administració i de les indústries involucrades hem d’esperar una gestió responsable de l’impacte del turisme sobre la vida dels ciutadans que mantingui el delicat equilibri d’una activitat que actualment suposa més d’un 10% del PIB de l’estat. De la resta de sectors i de tots els ciutadans, que no simplifiquin, banalitzin o radicalitzin les posicions respecte a un problema social d’aquesta magnitud.

‘Turismofòbia’: neologisme i símptoma social

Turismofòbia, el nou neologisme que ha envaït els mitjans de comunicació en els darrers mesos i especialment aquest estiu, és el nom d’un símptoma, d’una advertència que les relacions entre els turistes i residents pot haver arribat a un nivell màxim de tensió.

No és res nou, els experts fa anys que ho estudien. El turisme suposa una modificació de la realitat d’un territori, de la vida de les persones que hi viuen i dels seus sistemes socials. L’evolució de la percepció de l’activitat turística per part dels locals, derivada de l’impacte sociocultural del turisme, es divideix en cinc etapes que determinen els nivells de tolerància d’un territori: eufòria, apatia, irritació, antagonisme i fase final.

1.- Eufòria: La primera etapa es caracteritza per l’optimisme i l’entusiasme en vistes a la interacció amb els visitants i els beneficis econòmics que compporten les activitats turístiques.

2.- Apatia: Després de la consolidació del turisme, el sector comença a percebre’s simplement com una activitat econòmica més que busca el màxim benefici i no tant com l’opció estrella cap al desenvolupament.

3.- Molèstia: Els residents cada cop pateixen més les conseqüències molestes del turisme en la vida quotidiana, i es detecten efectes socials i econòmics negatius. Aquesta etapa indica el començament de la saturació del destí i els residents donen menys suport al turisme.

4.- Antagonisme: S’ha sobrepassat el llindar de tolerància, el turisme es percep com a causa d’importants problemes socioeconòmics, fins i tot d’una manera exagerada.

5.- Fase final: La relació entre residents i turistes s’ha degradat, l’activitat necessita re equilibrar-se i es produeix un declivi del turisme.

Segons l’Organització Mundial del Turisme (OMT), «mentre el volum de turistes i els impactes acumulats es mantinguin dins dels límits raonables, l’activitat turística serà acceptada pels residents». Tanmateix, «si el llindar d’apatia es sobrepassa, la població resident començarà a mostrar signes de frustració i descontent, el qe pot afectar a la qualitat de l’experiència turística del visitant».

Els turistes busquen sol, tant en estiu com en hivern. I nosaltes tenim la sort de tenir-lo. Espanya és un dels estats més visitats del món, en gran part degut al factor de seguretat, que el dintingeix d’altres destins també assolejats com Itàlia, Tunísia, Egipte o Turquia, on s’han patit atemptats en els últims anys. Si a això afegim també els turistes que han canviat viatges urbans a París o a Londres pel sol i la platja per les mateixes raons, entenem els set milions de viatgers que l’estat va guanyar al 2015, els altres 7 del 2016 i els nou milions d’augment que s’esperen pel 2017. Un es xifres que equivalen als viatgers guanyats en els dotze anys anteriors.

Límits de viatgers, taxes turístiques, regulació dels pisos turístics… En aquesta delicada situació, de l’administració i de les indústries involucrades hem d’esperar una gestió responsable de l’impacte del turisme sobre la vida dels ciutadans que mantingui el delicat equilibri d’una activitat que actualment suposa més d’un 10% del PIB de l’estat. De la resta de sectors i de tots els ciutadans, que no simplifiquin, banalitzin o radicalitzin les posicions respecte a un problema social d’aquesta magnitud.