Vacances, mòbil i ansietats: com hem construit un món de tecnologia addictiva

‘Vacances’ significa desconnexió. Desconnexió de la feina, és clar, però també de la rutina i dels hàbits propis. Significa canviar d’espais i tenir temps per dedicar a “altres coses”, les que siguin. Però hi ha uns hàbits que portem a la butxaca, que cada cop ens prenen més temps i dels quals és difícil desconnectar: les aplicacions del mòbil.

És habitual sentir ansietat o por si oblidem el telèfon a casa, i cada cop hi ha més gent que passa els primers i els últims moments del dia fent relliscar el dit sobre la pantalla: potser no tenim missatges ni notificacions, només fem “scroll”, ignorant el nostre entorn immediat. Metges i psicòlegs ja han advertit dels perills de passar massa temps amb el nas enganxat a la pantalla. La sobreexposició digital causa una sigilosa addicció, difícil de detectar i acceptar, potser perquè en mesures diferents, afecta a una grandíssima part de la població.

“És per la feina”

Sovint aquesta addicció es disfressa de responsabilitat: la família, la feina… Als Estats Units, on ja fa uns anys que van saltar les alarmes, assenyalen dos perfils que segueixen aquesta pauta. Un és els dels “màrtirs del treball” (work martyrs), que fins i tot arriben a no agafar-se les vacances amb “perquè ningú pot substituir-me” o perquè “prefereixo treballar que trobar-me el caos en tornar”. En molts casos aquestes afirmacions són certes, però en altres, especialment en treballadors joves que s’han incorporat recentment al mercat laboral, el que hi ha al darrere és més bé por a pensar que no som prescindibles, o a mostrar poca dedicació.

Un altre perfil habitual amb dificultat per desconnectar són els anomenats FOMO (‘Fear of Missing Out’), persones que tenen tanta por a perdre’s alguna cosa) que porten el mòbil al darrere vagin on vagin, i dormen amb el dispositiu a mà, no sigui cas que.

Tecnologia dissenyada per exganxar

Tranquils, no estem bojos, la urgència de consultar el telèfon és natural i fins i tot provocada, com apunta l’ex dissenyador d’aplicacions per a Google Tristan Harris, que fa uns anys va fundar la iniciativa Time Well Spent (temps ben utilitzat) per conscienciar sobre la gran quantitat de temps que invertim en el mòbil. Harris assenyala que les aplicacions, productes i companyies digitals guanyen diners gràcies al nostre temps. És l’economia de l’atenció.

Aquesta gran adicció col·lectiva, segons Harris, ha estat provocada. Tot i que la situació laboral i les carències emocionals poden fer més greu la situació, el principal problema no són les persones, sinó la mateixa tecnologia, dissenyada amb cura per manipular la psicologia humana, per controlar-nos i fer-nos portar la punta del dit cap a les icones de les aplicacions molt més sovint del que seria necessari, molt més sovint del que voldríem.

Recuperar el control

Les noves tecnologies han d’estar al servei de les persones. Això és el que pensa Harris, que lidera un moviment per canviar els fonaments del disseny d’aplicacions. La idea és convéncer els enginyers de Silicon Valley de que es comprometin amb una mena de codi ètic del software, per minimitzar les pràctiques actuals en les quals s’exploten les vulnerabilitats psicològiques de les persones per fer-les passar més temps a les aplicacions. D’aquesta manera, els usuaris recuperarien el control de l’ús dels dispositius digitals, i del seu temps.

Lluny de renunciar a la tecnologia, Harris té una visió en què aquesta té un paper més noble: En lloc de passar el temps distrets pel mòbil, com passa actualment, podríem tenir a les mans instruments tecnològics que ens ajudéssin a treure el màxim profit de nostre temps i les nostres habilitats.

Vacances, mòbil i ansietats: com hem construit un món de tecnologia addictiva

‘Vacances’ significa desconnexió. Desconnexió de la feina, és clar, però també de la rutina i dels hàbits propis. Significa canviar d’espais i tenir temps per dedicar a “altres coses”, les que siguin. Però hi ha uns hàbits que portem a la butxaca, que cada cop ens prenen més temps i dels quals és difícil desconnectar: les aplicacions del mòbil.

És habitual sentir ansietat o por si oblidem el telèfon a casa, i cada cop hi ha més gent que passa els primers i els últims moments del dia fent relliscar el dit sobre la pantalla: potser no tenim missatges ni notificacions, només fem “scroll”, ignorant el nostre entorn immediat. Metges i psicòlegs ja han advertit dels perills de passar massa temps amb el nas enganxat a la pantalla. La sobreexposició digital causa una sigilosa addicció, difícil de detectar i acceptar, potser perquè en mesures diferents, afecta a una grandíssima part de la població.

“És per la feina”

Sovint aquesta addicció es disfressa de responsabilitat: la família, la feina… Als Estats Units, on ja fa uns anys que van saltar les alarmes, assenyalen dos perfils que segueixen aquesta pauta. Un és els dels “màrtirs del treball” (work martyrs), que fins i tot arriben a no agafar-se les vacances amb “perquè ningú pot substituir-me” o perquè “prefereixo treballar que trobar-me el caos en tornar”. En molts casos aquestes afirmacions són certes, però en altres, especialment en treballadors joves que s’han incorporat recentment al mercat laboral, el que hi ha al darrere és més bé por a pensar que no som prescindibles, o a mostrar poca dedicació.

Un altre perfil habitual amb dificultat per desconnectar són els anomenats FOMO (‘Fear of Missing Out’), persones que tenen tanta por a perdre’s alguna cosa) que porten el mòbil al darrere vagin on vagin, i dormen amb el dispositiu a mà, no sigui cas que.

Tecnologia dissenyada per exganxar

Tranquils, no estem bojos, la urgència de consultar el telèfon és natural i fins i tot provocada, com apunta l’ex dissenyador d’aplicacions per a Google Tristan Harris, que fa uns anys va fundar la iniciativa Time Well Spent (temps ben utilitzat) per conscienciar sobre la gran quantitat de temps que invertim en el mòbil. Harris assenyala que les aplicacions, productes i companyies digitals guanyen diners gràcies al nostre temps. És l’economia de l’atenció.

Aquesta gran adicció col·lectiva, segons Harris, ha estat provocada. Tot i que la situació laboral i les carències emocionals poden fer més greu la situació, el principal problema no són les persones, sinó la mateixa tecnologia, dissenyada amb cura per manipular la psicologia humana, per controlar-nos i fer-nos portar la punta del dit cap a les icones de les aplicacions molt més sovint del que seria necessari, molt més sovint del que voldríem.

Recuperar el control

Les noves tecnologies han d’estar al servei de les persones. Això és el que pensa Harris, que lidera un moviment per canviar els fonaments del disseny d’aplicacions. La idea és convéncer els enginyers de Silicon Valley de que es comprometin amb una mena de codi ètic del software, per minimitzar les pràctiques actuals en les quals s’exploten les vulnerabilitats psicològiques de les persones per fer-les passar més temps a les aplicacions. D’aquesta manera, els usuaris recuperarien el control de l’ús dels dispositius digitals, i del seu temps.

Lluny de renunciar a la tecnologia, Harris té una visió en què aquesta té un paper més noble: En lloc de passar el temps distrets pel mòbil, com passa actualment, podríem tenir a les mans instruments tecnològics que ens ajudéssin a treure el màxim profit de nostre temps i les nostres habilitats.