Verificació de continguts a la xarxa (I): No oblidem els bàsics

No és cap secret: les xarxes socials han accelerat la velocitat de la difusió de la informació i ens fan córrer a tots a cada dia. Córrer per no perdre’ns les últimes notícies, córrer per ser els primers en donar-les a conéixer als nostres cercles… En aquesta cursa per no perdre el ritme, però, no podem deixar enrere el seny i el rigor.

Les presses juguen males passades als mitjans de comunicació contínuament. Fa uns dies, El Periódico, La Vanguardia i Intereconomia publicaven aquest vídeo del Youtube, publicitat d’un programa de la televisió brasilera, com a notícia real. No cal dir que la posterior carrera per corregir titulars ben poc va poder fer per la malmesa credibilitat dels mitjans.

És especialment greu quan els periodistes cauen en aquestes trampes, però no són els únics que ho fan. Tots els professionals, tots els usuaris de la xarxa, podem ser víctimes de l’adrenalina del breaking news, de la voluntat de ser els primers a donar una informació o compartir una imatge o un vídeo. Passa en les millors cases: un tuit ràpid sense citar la font de la informació, un retuit poc crític, un comentari a Facebook on compartim una imatge manipulada com a real…

Les presses són males conselleres, també en la comunicació del segle XXI. La immediatesa de la xarxa, però, no ens ha de fer oblidar qüestions bàsiques com la verificació de les informacions i les fonts. Dos o tres minuts solen ser suficients per fer les comprovacions bàsiques (més en el cas de periodistes que publiquen a mitjans de comunicació). una ullada als comentaris, una cerca a Google, una visita atenta al perfil de Twitter on surt publicada…

Cert, un parell de minuts al Twitter ens poden fer perdre l’exclusiva. Però també ens estalviaran més d’un tuit vergonyós, en el millor dels casos. En el pitjor, com hem vist amb el recent cas de Lord McAlpine al Regne Unit, un mer retuit pot tenir conseqüències judicials. A més, uns bons hàbits de verificació ens permetran destapar fakes publicats per altres com a certs, que és un altre tipus d’exclusiva més curosa de la nostra credibilitat i de la nostra reputació.

A continuació us deixem alguns consells per assegurar-nos la veracitat dels continguts que compartim a les xarxes:

  • Naveguem amb atenció. Llegir en diagonal no és dolent per se, però requereix pràctica. Per exemple, no podem oblidar-nos de comprovar la data de publicació, com li va passar fa poc al diputat d’UPyD Toni Cantó, que va tuitejar una notícia del 2008 com si fos actual.
  • No oblidem els principis bàsics de tota la vida: citem les fonts (encara que ocupin caracters!), contactem personalment els protagonistes de la notícia (què costa preguntar amb un tuit?) i… despengem el telèfon si l’ocasió s’ho mereix!
  • Entrenem el sentit comú. Sovint la prova de la falsedat del contingut la tenim davant dels nostres ulls. Una foto massa bonica per ser veritat? Els fakes que millor funcionen són els que ens mostren coses que voldríem que fossin certes. Desconfiem.
  • Visitem el perfil de la font. Amb una simple visita a un perfil de Twitter o Facebook, podem fer-nos una idea ràpida de la seva fiabilitat. Si és un perfil obertament paròdic, ho veurem de seguida. Si és un perfil d’una personalitat o institució pública, podrem comprovar si és un perfil verificat.
  • Preguntem-li al Sr Google. De vegades, una simple recerca a Google (o una ullada als comentaris) ens permet saber de seguida si algú ja ha destapat la falsedat del contingut o ha manifestat sospites sobre la seva autenticitat. Si hi ha alguna cosa pitjor que compartir un contingut fals, és fer-ho quan ja s’ha demostrat la seva falsedat.

En el següent post, explicarem algunes eines senzilles per comprovar la veracitat de continguts en diferents formats.

Verificació de continguts a la xarxa (I): No oblidem els bàsics

No és cap secret: les xarxes socials han accelerat la velocitat de la difusió de la informació i ens fan córrer a tots a cada dia. Córrer per no perdre’ns les últimes notícies, córrer per ser els primers en donar-les a conéixer als nostres cercles… En aquesta cursa per no perdre el ritme, però, no podem deixar enrere el seny i el rigor.

Les presses juguen males passades als mitjans de comunicació contínuament. Fa uns dies, El Periódico, La Vanguardia i Intereconomia publicaven aquest vídeo del Youtube, publicitat d’un programa de la televisió brasilera, com a notícia real. No cal dir que la posterior carrera per corregir titulars ben poc va poder fer per la malmesa credibilitat dels mitjans.

És especialment greu quan els periodistes cauen en aquestes trampes, però no són els únics que ho fan. Tots els professionals, tots els usuaris de la xarxa, podem ser víctimes de l’adrenalina del breaking news, de la voluntat de ser els primers a donar una informació o compartir una imatge o un vídeo. Passa en les millors cases: un tuit ràpid sense citar la font de la informació, un retuit poc crític, un comentari a Facebook on compartim una imatge manipulada com a real…

Les presses són males conselleres, també en la comunicació del segle XXI. La immediatesa de la xarxa, però, no ens ha de fer oblidar qüestions bàsiques com la verificació de les informacions i les fonts. Dos o tres minuts solen ser suficients per fer les comprovacions bàsiques (més en el cas de periodistes que publiquen a mitjans de comunicació). una ullada als comentaris, una cerca a Google, una visita atenta al perfil de Twitter on surt publicada…

Cert, un parell de minuts al Twitter ens poden fer perdre l’exclusiva. Però també ens estalviaran més d’un tuit vergonyós, en el millor dels casos. En el pitjor, com hem vist amb el recent cas de Lord McAlpine al Regne Unit, un mer retuit pot tenir conseqüències judicials. A més, uns bons hàbits de verificació ens permetran destapar fakes publicats per altres com a certs, que és un altre tipus d’exclusiva més curosa de la nostra credibilitat i de la nostra reputació.

A continuació us deixem alguns consells per assegurar-nos la veracitat dels continguts que compartim a les xarxes:

  • Naveguem amb atenció. Llegir en diagonal no és dolent per se, però requereix pràctica. Per exemple, no podem oblidar-nos de comprovar la data de publicació, com li va passar fa poc al diputat d’UPyD Toni Cantó, que va tuitejar una notícia del 2008 com si fos actual.
  • No oblidem els principis bàsics de tota la vida: citem les fonts (encara que ocupin caracters!), contactem personalment els protagonistes de la notícia (què costa preguntar amb un tuit?) i… despengem el telèfon si l’ocasió s’ho mereix!
  • Entrenem el sentit comú. Sovint la prova de la falsedat del contingut la tenim davant dels nostres ulls. Una foto massa bonica per ser veritat? Els fakes que millor funcionen són els que ens mostren coses que voldríem que fossin certes. Desconfiem.
  • Visitem el perfil de la font. Amb una simple visita a un perfil de Twitter o Facebook, podem fer-nos una idea ràpida de la seva fiabilitat. Si és un perfil obertament paròdic, ho veurem de seguida. Si és un perfil d’una personalitat o institució pública, podrem comprovar si és un perfil verificat.
  • Preguntem-li al Sr Google. De vegades, una simple recerca a Google (o una ullada als comentaris) ens permet saber de seguida si algú ja ha destapat la falsedat del contingut o ha manifestat sospites sobre la seva autenticitat. Si hi ha alguna cosa pitjor que compartir un contingut fals, és fer-ho quan ja s’ha demostrat la seva falsedat.

En el següent post, explicarem algunes eines senzilles per comprovar la veracitat de continguts en diferents formats.