12 gener 2021
Nixon contra Kennedy
26 de setembre de 1960. Nit vespertina a Chicago (Illinois). S’il·luminen els focus, se senten els nervis i fa olor de cigarreta. Dos candidats a la presidència dels Estats Units estan a punt d’entrar a plató. No falten ni cinc munts perquè es retransmeti per televisió el primer debat presidencial de la història.
Per una banda arriba el republicà Richard M. Nixon, vicepresident dels Estats Units sota les ordres de l’implacable Dwight D. Eisenhower. Per l’altra, l’inexpert candidat demòcrata John F. Kennedy. Només porta una legislatura com a senador per Massachusetts però ja competeix pel càrrec més important. Una hora més tard no només haurà canviat la forma en què entenem la comunicació política, sinó també la història dels Estats Units.
Lincoln i Kennedy, tu a Illinois i jo a Massachussets
El lloc i la data no són casuals. Cent anys enrere Abraham Lincoln i Stephen Douglas van protagonitzar un dels debats més emblemàtics per ser senador d’Illinois. Kennedy, conscient de la fita, va saber aprofitar-ho per parafrasejar Lincoln en el seu primer torn de paraula “El 1860 Abraham Lincoln va dir que una nació podria existir semi-esclava o semi-lliure. A les eleccions de 1960 la qüestió és si el món avança cap a la llibertat o cap a l’esclavitud”.
Dues nits enrere Kennedy s’havia preparat per al debat mentre es bronzejava a la teulada de l’hotel on s’allotjava. Ted Sorensen, l’assistent en els discursos de Kennedy, s’encarregava de llançar-li preguntes al vol mentre aquest prenia el sol amb les seves clàssiques ulleres de sol. Passejant amunt i avall amb els fulletons de resposta a les mans. El mateix Sorensen afirmà que “sabíem que seria important, però no teníem ni idea que acabaria resultant fonamental”.
Un zombie recalentat
Els dos candidats es van presentar als estudis de la CBS (Columbia Broadcasting System) sense ser conscients de l’impacte i repercussió que tindria en el públic la seva participació en el debat.
Don Hewitt, productor del debat, havia fet portar un maquillador professional expressament des de Nova York, però tant Kennedy com Nixon van prescindir dels seus serveis. El que no van preveure és que Richard Nixon fou el primer a arribar amb el rostre suat, pàl·lid i febril mentre Kennedy, per altra banda, arribà amb un bronzejat més propi de les costes californianes que del seu Boston natal.
El staff que assessorava Nixon no el podia deixar sortir amb aquella fila i decidiren en últim moment empastifar-li la cara amb una loció d’afaitar. Va ser pitjor el remei que la malaltia. En paraules de Hewitt, Nixon “semblava un zombie recalentat”. Quan els focus posaren l’atenció sobre Nixon, començà a suar i la loció a desfer. El vicepresident no parà de treure’s el mocador durant les seves intervencions per intentar frenar aquell despropòsit. El propi alcalde de Chicago, Richard J. Daley, es preguntà si a Nixon “l’havien embalsamat abans de morir”.
La caixa tonta
Seixanta minuts per canviar la història comunicativa d’un país. El programa de televisió més vist l’any 1960. El primer debat entre dos dels homes que haurien de liderar la primera potència mundial en els moments més crus de la Guerra Freda. I segurament ningú recordi de què es va parlar. Però sí de com es va desenvolupar.
Kennedy va dominar el mitjà des del primer moment. Mirava directament a càmera, buscant el contacte visual amb l’espectador. Nixon, per contra, estava més pendent dels reporters que tenia enfront que de les càmeres que l’enfocaven. Els dos personatges eren carismàtics, però la poca mà esquerra de Nixon per adreçar-se al públic sumat a la seva aparença física resultaren determinants. Tal com recullen les pàgines interiors del New York Times el dia després del debat “semblava que estiguessin més preocupats de com projectar la seva imatge enfront dels 75 milions d’espectadors que de la força i contingut del que deien”.
La televisió feia pocs anys que s’havia assentat als menjadors de casa. La seva presència intimidava. Ambdós candidats havien trobar la fórmula idònia per adreçar-se al públic i guanyar-se el seu vot. Per això sobten algunes coses avui dia, com la cordialitat entre ambdós al llarg del debat i la tendència a donar-se la raó mútuament.
And the winner is…
Durant la nit del 26 de setembre, uns 75 milions d’espectadors (el 60% de la població adulta) es van passar pel debat en algun moment. 5.000 vegades més que els que escoltaren el fins aleshores debat més mediàtic dels Estats Units entre Lincoln i Douglas.
En un primer moment el New York Times publicà que “la majoria dels espectadors donen a Kennedy la victòria”, però que “cap dels dos ha sabut atraure l’electorat del seu contrincant”. El que marcaria la diferència seria l’atracció que va generar la desconeguda figura de Kennedy front a la de Nixon. Els indecisos es decantaven per l’empat o pel propi Kennedy abans que per Nixon.
Punt d’inflexió
Vuit anys de vicepresidència en un dels mandats més complicats per la Guerra Freda, quedaren eclipsats per la escassa hora que durà el debat. L’actitud de Kennedy i la imatge que va transmetre en la seva primera aparició impactaren en els resultats electorals del 8 de novembre de 1960 i catapultaren l’ídol a la opinió pública. Kennedy guanyà aquelles eleccions per un 49,7% dels vots front al 49,5% de Nixon. Un 0,2% de diferència. Segons els sondejos de l’època, un 44% dels votants van donar importància al debat a l’hora de decidir, mentre que un 6% va basar el seu vot només per l’actuació en el debat. Fins a quin punt va ser determinant?
El que sí que podem saber és que van haver de passar 16 anys per a repetir l’experiència. El successor de Kennedy, Lyndon B. Johnson, no s’atreví a aparèixer en pantalla pel temor a les comparatives amb la figura de JFK. Nixon tampoc. Els intimidava massa. Només un escàndol de gran magnitud com el que representà el cas Watergate forçà a Gerald Ford a realitzar un debat electoral per recuperar la imatge del partit republicà.
El periodista James Reston va resumir que el gran debat no va ser ni gran, ni debat, però va permetre visualitzar la persona que s’amaga rere al polític.
12 gener 2021
Nixon contra Kennedy
26 de setembre de 1960. Nit vespertina a Chicago (Illinois). S’il·luminen els focus, se senten els nervis i fa olor de cigarreta. Dos candidats a la presidència dels Estats Units estan a punt d’entrar a plató. No falten ni cinc munts perquè es retransmeti per televisió el primer debat presidencial de la història.
Per una banda arriba el republicà Richard M. Nixon, vicepresident dels Estats Units sota les ordres de l’implacable Dwight D. Eisenhower. Per l’altra, l’inexpert candidat demòcrata John F. Kennedy. Només porta una legislatura com a senador per Massachusetts però ja competeix pel càrrec més important. Una hora més tard no només haurà canviat la forma en què entenem la comunicació política, sinó també la història dels Estats Units.
Lincoln i Kennedy, tu a Illinois i jo a Massachussets
El lloc i la data no són casuals. Cent anys enrere Abraham Lincoln i Stephen Douglas van protagonitzar un dels debats més emblemàtics per ser senador d’Illinois. Kennedy, conscient de la fita, va saber aprofitar-ho per parafrasejar Lincoln en el seu primer torn de paraula “El 1860 Abraham Lincoln va dir que una nació podria existir semi-esclava o semi-lliure. A les eleccions de 1960 la qüestió és si el món avança cap a la llibertat o cap a l’esclavitud”.
Dues nits enrere Kennedy s’havia preparat per al debat mentre es bronzejava a la teulada de l’hotel on s’allotjava. Ted Sorensen, l’assistent en els discursos de Kennedy, s’encarregava de llançar-li preguntes al vol mentre aquest prenia el sol amb les seves clàssiques ulleres de sol. Passejant amunt i avall amb els fulletons de resposta a les mans. El mateix Sorensen afirmà que “sabíem que seria important, però no teníem ni idea que acabaria resultant fonamental”.
Un zombie recalentat
Els dos candidats es van presentar als estudis de la CBS (Columbia Broadcasting System) sense ser conscients de l’impacte i repercussió que tindria en el públic la seva participació en el debat.
Don Hewitt, productor del debat, havia fet portar un maquillador professional expressament des de Nova York, però tant Kennedy com Nixon van prescindir dels seus serveis. El que no van preveure és que Richard Nixon fou el primer a arribar amb el rostre suat, pàl·lid i febril mentre Kennedy, per altra banda, arribà amb un bronzejat més propi de les costes californianes que del seu Boston natal.
El staff que assessorava Nixon no el podia deixar sortir amb aquella fila i decidiren en últim moment empastifar-li la cara amb una loció d’afaitar. Va ser pitjor el remei que la malaltia. En paraules de Hewitt, Nixon “semblava un zombie recalentat”. Quan els focus posaren l’atenció sobre Nixon, començà a suar i la loció a desfer. El vicepresident no parà de treure’s el mocador durant les seves intervencions per intentar frenar aquell despropòsit. El propi alcalde de Chicago, Richard J. Daley, es preguntà si a Nixon “l’havien embalsamat abans de morir”.
La caixa tonta
Seixanta minuts per canviar la història comunicativa d’un país. El programa de televisió més vist l’any 1960. El primer debat entre dos dels homes que haurien de liderar la primera potència mundial en els moments més crus de la Guerra Freda. I segurament ningú recordi de què es va parlar. Però sí de com es va desenvolupar.
Kennedy va dominar el mitjà des del primer moment. Mirava directament a càmera, buscant el contacte visual amb l’espectador. Nixon, per contra, estava més pendent dels reporters que tenia enfront que de les càmeres que l’enfocaven. Els dos personatges eren carismàtics, però la poca mà esquerra de Nixon per adreçar-se al públic sumat a la seva aparença física resultaren determinants. Tal com recullen les pàgines interiors del New York Times el dia després del debat “semblava que estiguessin més preocupats de com projectar la seva imatge enfront dels 75 milions d’espectadors que de la força i contingut del que deien”.
La televisió feia pocs anys que s’havia assentat als menjadors de casa. La seva presència intimidava. Ambdós candidats havien trobar la fórmula idònia per adreçar-se al públic i guanyar-se el seu vot. Per això sobten algunes coses avui dia, com la cordialitat entre ambdós al llarg del debat i la tendència a donar-se la raó mútuament.
And the winner is…
Durant la nit del 26 de setembre, uns 75 milions d’espectadors (el 60% de la població adulta) es van passar pel debat en algun moment. 5.000 vegades més que els que escoltaren el fins aleshores debat més mediàtic dels Estats Units entre Lincoln i Douglas.
En un primer moment el New York Times publicà que “la majoria dels espectadors donen a Kennedy la victòria”, però que “cap dels dos ha sabut atraure l’electorat del seu contrincant”. El que marcaria la diferència seria l’atracció que va generar la desconeguda figura de Kennedy front a la de Nixon. Els indecisos es decantaven per l’empat o pel propi Kennedy abans que per Nixon.
Punt d’inflexió
Vuit anys de vicepresidència en un dels mandats més complicats per la Guerra Freda, quedaren eclipsats per la escassa hora que durà el debat. L’actitud de Kennedy i la imatge que va transmetre en la seva primera aparició impactaren en els resultats electorals del 8 de novembre de 1960 i catapultaren l’ídol a la opinió pública. Kennedy guanyà aquelles eleccions per un 49,7% dels vots front al 49,5% de Nixon. Un 0,2% de diferència. Segons els sondejos de l’època, un 44% dels votants van donar importància al debat a l’hora de decidir, mentre que un 6% va basar el seu vot només per l’actuació en el debat. Fins a quin punt va ser determinant?
El que sí que podem saber és que van haver de passar 16 anys per a repetir l’experiència. El successor de Kennedy, Lyndon B. Johnson, no s’atreví a aparèixer en pantalla pel temor a les comparatives amb la figura de JFK. Nixon tampoc. Els intimidava massa. Només un escàndol de gran magnitud com el que representà el cas Watergate forçà a Gerald Ford a realitzar un debat electoral per recuperar la imatge del partit republicà.
El periodista James Reston va resumir que el gran debat no va ser ni gran, ni debat, però va permetre visualitzar la persona que s’amaga rere al polític.