#JeSuisAhmed: el més perillós és l’islamofòbia

Com a reacció al ressò mundial del #Jesuischarlie, al qual es van unir moltes persones musulmanes o residents a països de majoria musulmana, pocs dies després del brutal atemptat a la revista satírica francesa Charlie Hebdo va aparéixer un crit semblant: #jesuisAhmed.

A la premsa, com al carrer i a les xarxes socials, els comentaris horroritzats giraven principalment entorn d’un tema: la defensa de la llibertat d’expressió. Donada la rellevància pública dels autors assassinats, les mostres de suport es van concentrar especialment en els treballadors de la revista i en la publicació mateixa. Tanmateix, durant l’atemptat van morir també dos policies, la feina dels quals era protegir els ninotaires i la publicació, que feia temps que rebia amenaces. Eren Ahmed Merabet (42 anys) i Franck Brinsolaro (49).

El sorgiment de l’etiqueta #jesuisAhmed posa en evidència una doble injustícia que es repeteix cada cop que hi ha un atemptat dels fonamentalistes islàmics a occident: els discursos racistes i d’odi contra tots els musulmans del món, i la tendència de la premsa a difondre únicament les reaccions i mostres de solidaritat que es produeixen a occident.

L’etiqueta va ser creada el 7 de gener per Julien Casters, un parisenc que viu al Marroc, i es va fer popular arran d’aquest tuit de Dyab Abou Jahjah, un columnista que viu a cavall entre Brussel·les i Beirut:

Ahmed Merabet era musulmà i com els humoristes que feien el Charlie Hebdo, també va donar la seva vida per defensar la llibertat d’expressió. Totes les víctimes mereixen el mateix reconeixement, i davant l’ascens de l’islamofòbia, és important recordar que la gran majoria de persones de fe musulmana està més a prop d’Ahmed Merabet que dels extremistes que el van matar.

Els musulmans no són terroristes, no han de demanar disculpes pel que fan els terroristes, i sobretot, no poden ser jutjats i estigmatitzats pel que fan els terroristes.

#JeSuisAhmed: el més perillós és l’islamofòbia

Com a reacció al ressò mundial del #Jesuischarlie, al qual es van unir moltes persones musulmanes o residents a països de majoria musulmana, pocs dies després del brutal atemptat a la revista satírica francesa Charlie Hebdo va aparéixer un crit semblant: #jesuisAhmed.

A la premsa, com al carrer i a les xarxes socials, els comentaris horroritzats giraven principalment entorn d’un tema: la defensa de la llibertat d’expressió. Donada la rellevància pública dels autors assassinats, les mostres de suport es van concentrar especialment en els treballadors de la revista i en la publicació mateixa. Tanmateix, durant l’atemptat van morir també dos policies, la feina dels quals era protegir els ninotaires i la publicació, que feia temps que rebia amenaces. Eren Ahmed Merabet (42 anys) i Franck Brinsolaro (49).

El sorgiment de l’etiqueta #jesuisAhmed posa en evidència una doble injustícia que es repeteix cada cop que hi ha un atemptat dels fonamentalistes islàmics a occident: els discursos racistes i d’odi contra tots els musulmans del món, i la tendència de la premsa a difondre únicament les reaccions i mostres de solidaritat que es produeixen a occident.

L’etiqueta va ser creada el 7 de gener per Julien Casters, un parisenc que viu al Marroc, i es va fer popular arran d’aquest tuit de Dyab Abou Jahjah, un columnista que viu a cavall entre Brussel·les i Beirut:

Ahmed Merabet era musulmà i com els humoristes que feien el Charlie Hebdo, també va donar la seva vida per defensar la llibertat d’expressió. Totes les víctimes mereixen el mateix reconeixement, i davant l’ascens de l’islamofòbia, és important recordar que la gran majoria de persones de fe musulmana està més a prop d’Ahmed Merabet que dels extremistes que el van matar.

Els musulmans no són terroristes, no han de demanar disculpes pel que fan els terroristes, i sobretot, no poden ser jutjats i estigmatitzats pel que fan els terroristes.