29 maig 2023
Eleccions municipals, mitja dotzena d’impressions
- Cal felicitar Xavier Trias: malgrat l’edat, alguns errors comesos durant la campanya, un bon grapat d’enquestes o les amistats perilloses dins el seu propi partit, entre altres, Xavier Trias ha tombat Ada Colau i el seu model. No és menor. Dit això, i d’acord amb la diferència de regidors, la seva victòria ha estat justeta. No s’ha produït un tsunami Trias. Molts votants de Junts s’han quedat a casa. A altres, no els agrada el discurs i l’escepticisme de Trias en matèria ambiental, turística o urbanística. Els temps han canviat i són excepcionals, per la seva gravetat, en molts temes. Cal revisar el discurs en alguns assumptes o l’alegria poc durar poc.
- ERC: Houston tenim un problema. Malgrat ser un dels pocs candidats que ha fet propostes concretes, tenir un discurs d’un nivell intel·lectual i social força exigent i ser una de les persones que probablement millor coneix la ciutat, així com els engranatges de la Casa Gran, Ernest Maragall i, atenció, Gabriel Rufian a Sta. Coloma, han obtingut uns resultats decebedors. Ambdós candidats han pagat per molt diverses circumstàncies, però el canvi de vot que han fet molts dels seus electors des de les últimes municipals els obliga a pensar. I molt. En aquest cas, no n’hi ha prou amb revisar el discurs. Cal abordar, i probablement reorientar, l’enfocament estratègic.
- L’estratègia Illa funciona. El PSC ha estat el gran guanyador d’aquestes eleccions a Catalunya. Per un sol regidor a BCN, el seu èxit no ha estat total. El discurs del sentit comú, de la moderació en les formes i en el fons, del sempre ens hi trobaran per fer avançar les ciutats i el país, l’estil “home tranquil” de Salvador Illa, i també de Jaume Collboni en aquestes eleccions, ha tingut recompensa. I molt bona. Amics consultors i estrategs de la resta de partits clau a BCN i CAT, preneu nota. De totes maneres, que el PSC no s’equivoqui, si renuncia a la seva catalanitat, al seu accent diferencial dins d’un partit monolític i centralista, l’èxit a Catalunya serà passatger. Si no contribueix de forma decidida a facilitar “l’encaix” el càstig tornarà.
- Ciutadans s’ha enfonsat definitivament en la seva pròpia misèria ètica, intel·lectual i discursiva. A un partit que va néixer per anar a la contra, per dividir, per la seva contribució decisiva en convertir el Parlament de Catalunya en una taverna, per normalitzar i desinhibir el relat de l’extrema dreta a Catalunya i Espanya, etc., li havia d’arribar el seu Sant Martí. El mal que ha fet, però, a la convivència, a l’equilibri, a l’estil “oasi català” és, probablement, irreparable.
- Malgrat el tsunami Albiol ─aquest sí ho ha estat a Badalona─, l’èxit a Castelldefels o el de 2 a 4 a Barcelona, el Partit Popular continua sent un partit residual, secundari, a Catalunya. L’èxit a l’Estat Espanyol del partit d’Ayuso (sí, no de Feijóo) no ha de dissimular el que segueix sent un fet. A la vista de la deriva del seu discurs des de fa temps, esperem que ho continuï sent per molt temps.
- El diumenge va ser un dia trist, molt trist i extremadament preocupant, per a qualsevol persona que es consideri progressista o fins i tot de centre a Catalunya i Espanya. L’estil i el discurs Rodríguez&Ayuso agrada, ven, a Espanya. I això és un greu problema des de tots els punts de vista: de la convivència, de l’ambiental, de la desigualtat, de l’econòmic, de l’estètic i, per sobre de tot, del cultural. Que una persona amb el seu to xulesc, agre, desafiador (no us perdeu el posat del seu speech la nit del diumenge, al costat dels altres dos intel·lectuals populars) tingui opcions de ser la primera presidenta d’Espanya, diu molt sobre el país en què ens ha tocat viure. Un servidor no té paraules, no exagero, per traslladar l’estat d’inquietud, preocupació, decepció i impotència que em genera. Venen corbes, temps desagradables per a Catalunya. Cap sorpresa.
29 maig 2023
Eleccions municipals, mitja dotzena d’impressions
- Cal felicitar Xavier Trias: malgrat l’edat, alguns errors comesos durant la campanya, un bon grapat d’enquestes o les amistats perilloses dins el seu propi partit, entre altres, Xavier Trias ha tombat Ada Colau i el seu model. No és menor. Dit això, i d’acord amb la diferència de regidors, la seva victòria ha estat justeta. No s’ha produït un tsunami Trias. Molts votants de Junts s’han quedat a casa. A altres, no els agrada el discurs i l’escepticisme de Trias en matèria ambiental, turística o urbanística. Els temps han canviat i són excepcionals, per la seva gravetat, en molts temes. Cal revisar el discurs en alguns assumptes o l’alegria poc durar poc.
- ERC: Houston tenim un problema. Malgrat ser un dels pocs candidats que ha fet propostes concretes, tenir un discurs d’un nivell intel·lectual i social força exigent i ser una de les persones que probablement millor coneix la ciutat, així com els engranatges de la Casa Gran, Ernest Maragall i, atenció, Gabriel Rufian a Sta. Coloma, han obtingut uns resultats decebedors. Ambdós candidats han pagat per molt diverses circumstàncies, però el canvi de vot que han fet molts dels seus electors des de les últimes municipals els obliga a pensar. I molt. En aquest cas, no n’hi ha prou amb revisar el discurs. Cal abordar, i probablement reorientar, l’enfocament estratègic.
- L’estratègia Illa funciona. El PSC ha estat el gran guanyador d’aquestes eleccions a Catalunya. Per un sol regidor a BCN, el seu èxit no ha estat total. El discurs del sentit comú, de la moderació en les formes i en el fons, del sempre ens hi trobaran per fer avançar les ciutats i el país, l’estil “home tranquil” de Salvador Illa, i també de Jaume Collboni en aquestes eleccions, ha tingut recompensa. I molt bona. Amics consultors i estrategs de la resta de partits clau a BCN i CAT, preneu nota. De totes maneres, que el PSC no s’equivoqui, si renuncia a la seva catalanitat, al seu accent diferencial dins d’un partit monolític i centralista, l’èxit a Catalunya serà passatger. Si no contribueix de forma decidida a facilitar “l’encaix” el càstig tornarà.
- Ciutadans s’ha enfonsat definitivament en la seva pròpia misèria ètica, intel·lectual i discursiva. A un partit que va néixer per anar a la contra, per dividir, per la seva contribució decisiva en convertir el Parlament de Catalunya en una taverna, per normalitzar i desinhibir el relat de l’extrema dreta a Catalunya i Espanya, etc., li havia d’arribar el seu Sant Martí. El mal que ha fet, però, a la convivència, a l’equilibri, a l’estil “oasi català” és, probablement, irreparable.
- Malgrat el tsunami Albiol ─aquest sí ho ha estat a Badalona─, l’èxit a Castelldefels o el de 2 a 4 a Barcelona, el Partit Popular continua sent un partit residual, secundari, a Catalunya. L’èxit a l’Estat Espanyol del partit d’Ayuso (sí, no de Feijóo) no ha de dissimular el que segueix sent un fet. A la vista de la deriva del seu discurs des de fa temps, esperem que ho continuï sent per molt temps.
- El diumenge va ser un dia trist, molt trist i extremadament preocupant, per a qualsevol persona que es consideri progressista o fins i tot de centre a Catalunya i Espanya. L’estil i el discurs Rodríguez&Ayuso agrada, ven, a Espanya. I això és un greu problema des de tots els punts de vista: de la convivència, de l’ambiental, de la desigualtat, de l’econòmic, de l’estètic i, per sobre de tot, del cultural. Que una persona amb el seu to xulesc, agre, desafiador (no us perdeu el posat del seu speech la nit del diumenge, al costat dels altres dos intel·lectuals populars) tingui opcions de ser la primera presidenta d’Espanya, diu molt sobre el país en què ens ha tocat viure. Un servidor no té paraules, no exagero, per traslladar l’estat d’inquietud, preocupació, decepció i impotència que em genera. Venen corbes, temps desagradables per a Catalunya. Cap sorpresa.