01 maig 2017
Sean Spicer: la creu de ser la cara mediàtica de Trump
Tres mesos després que Donald Trump accedís a la presidència dels Estats Units, un altre nom s’ha donat a conèixer a l’opinió pública mundial. És Sean Spicer, el secretari de premsa de la Casa Blanca, la feina del qual és explicar i defensar les posicions, declaracions i sortides de to, tant a la tarima com a les xarxes socials, d’un dels Presidents nord-americans més polèmics de tots els temps.
La seva tasca no és gens fàcil, especialment tenint en compte la guerra declarada amb els mitjans de comunicació del seu país, farts des de fa mesos dels atacs del President. En ple foc creuat, Spicer, gran i d’esquena ampla, s’encara cada dia als periodistes airats, i es treu de la màniga algun truc, una frase màgica, per justificar algun dels tuits incendiaris de Trump, i ajornar un dia més la ira dels mitjans.
La veu crispada d’Amèrica
La batalla de Trump és la seva pròpia, i ja ho va deixar ben clar tot just estrenat el càrrec a finals de gener durant la seva primera roda de premsa. En un to clarament empipat, va acusar els mitjans de falsejar les dades d’assistència a l’acte d’investidura, i va declarar que aquest havia comptat amb «la major assistència mai vista en una investidura. I punt». Punt i final. No hi va haver espai per preguntes i ningú va poder fer-li front, o contrastar dades.
Alguns van pensar que, després de la seva estrena maldreta, quan compareixia en permanent tensió i amb la veu crispada, es faria destituir. A ningú se li escapava tampoc que aquest director de comunicació, ben conegut en els cercles del Comitè Nacional Republicà des dels anys 90, no era un home de confiança de Trump.
El salt a la fama
Però Spicer va sobreviure, malgrat saltar a la fama amb la popular imitació paròdica de l’actriu Melissa McCarty, coneguda per les seves caricatures de personalitats que estan sempre empipades, al programa de televisió Saturday Night Live.
La guerra oberta entre govern i periodistes ha estat la tònica dels primers mesos del mandat de Trump, i ha posat a Spicer en el centre d’atenció política i mediàtica. Com a mostra un botó: es calcula que uns 4,3 milions d’espectadors segueixen les retransmissions en directe de les rodes de premsa diàries del portaveu.
I per si no fos suficient, Spicer no s’ha estat d’afegir les seves pròpies pífies, que no tenen res que envejar a les de Trump. L’última probablement ha fet la volta al món en un temps rècord. En mig de l’escalada de crítiques al president de Síria Bashar al-Assad pel seu atac amb gas sarín contra la població síria el passat 4 d’abril (que el govern de Trump va utilitzar per justificar el bombardeig del seu exèrcit a una base aèria síria), Spicer va sortir a dir que al-Assad era fins i tot pitjor que Hitler, qui «no es va rebaixar mai a fer servir armes químiques» contra la seva pròpia població, aparentment oblidant les càmeres de gas de l’Holocaust on van morir milions de jueus alemanys.
Com és habitual en aquests casos, els esforços del secretari de premsa per explicar les seves paraules i les múltiples declaracions polèmiques del President, difícilment serviran per esborrar-les de la memòria col·lectiva. Quin serà el resultat d’aquest tàndem mediàtic està encara per veure, però és ben probable que més d’una de les seves sortides de to passin a la història de les relliscades més memorables de la comunicació política mundial.
01 maig 2017
Sean Spicer: la creu de ser la cara mediàtica de Trump
Tres mesos després que Donald Trump accedís a la presidència dels Estats Units, un altre nom s’ha donat a conèixer a l’opinió pública mundial. És Sean Spicer, el secretari de premsa de la Casa Blanca, la feina del qual és explicar i defensar les posicions, declaracions i sortides de to, tant a la tarima com a les xarxes socials, d’un dels Presidents nord-americans més polèmics de tots els temps.
La seva tasca no és gens fàcil, especialment tenint en compte la guerra declarada amb els mitjans de comunicació del seu país, farts des de fa mesos dels atacs del President. En ple foc creuat, Spicer, gran i d’esquena ampla, s’encara cada dia als periodistes airats, i es treu de la màniga algun truc, una frase màgica, per justificar algun dels tuits incendiaris de Trump, i ajornar un dia més la ira dels mitjans.
La veu crispada d’Amèrica
La batalla de Trump és la seva pròpia, i ja ho va deixar ben clar tot just estrenat el càrrec a finals de gener durant la seva primera roda de premsa. En un to clarament empipat, va acusar els mitjans de falsejar les dades d’assistència a l’acte d’investidura, i va declarar que aquest havia comptat amb «la major assistència mai vista en una investidura. I punt». Punt i final. No hi va haver espai per preguntes i ningú va poder fer-li front, o contrastar dades.
Alguns van pensar que, després de la seva estrena maldreta, quan compareixia en permanent tensió i amb la veu crispada, es faria destituir. A ningú se li escapava tampoc que aquest director de comunicació, ben conegut en els cercles del Comitè Nacional Republicà des dels anys 90, no era un home de confiança de Trump.
El salt a la fama
Però Spicer va sobreviure, malgrat saltar a la fama amb la popular imitació paròdica de l’actriu Melissa McCarty, coneguda per les seves caricatures de personalitats que estan sempre empipades, al programa de televisió Saturday Night Live.
La guerra oberta entre govern i periodistes ha estat la tònica dels primers mesos del mandat de Trump, i ha posat a Spicer en el centre d’atenció política i mediàtica. Com a mostra un botó: es calcula que uns 4,3 milions d’espectadors segueixen les retransmissions en directe de les rodes de premsa diàries del portaveu.
I per si no fos suficient, Spicer no s’ha estat d’afegir les seves pròpies pífies, que no tenen res que envejar a les de Trump. L’última probablement ha fet la volta al món en un temps rècord. En mig de l’escalada de crítiques al president de Síria Bashar al-Assad pel seu atac amb gas sarín contra la població síria el passat 4 d’abril (que el govern de Trump va utilitzar per justificar el bombardeig del seu exèrcit a una base aèria síria), Spicer va sortir a dir que al-Assad era fins i tot pitjor que Hitler, qui «no es va rebaixar mai a fer servir armes químiques» contra la seva pròpia població, aparentment oblidant les càmeres de gas de l’Holocaust on van morir milions de jueus alemanys.
Com és habitual en aquests casos, els esforços del secretari de premsa per explicar les seves paraules i les múltiples declaracions polèmiques del President, difícilment serviran per esborrar-les de la memòria col·lectiva. Quin serà el resultat d’aquest tàndem mediàtic està encara per veure, però és ben probable que més d’una de les seves sortides de to passin a la història de les relliscades més memorables de la comunicació política mundial.